La crisi climàtica exigeix que es faci una transició energètica i tothom té clar que s’ha de passar de combustibles fòssils a generació amb fonts renovables, que permetin reduir les emissions de CO2 a l’atmosfera.
Cap entitat a Catalunya s’oposa a aquesta realitat, sigui del món social, agrari, empresarial o ciutadana, però el que si que es discuteix són les ubicacions i les dimensions.
Dissortadament no es disposa d’un Pla de País, un mapa de ruta on es puguin trobar les directrius a curt i llarg termini de com ha de ser la Catalunya del futur en general i, de forma específica, a nivell energètic.
Sabem el què s’ha de fer i el quan, que ha quedat reflectit en diversos documents i normatives legals, però hi ha un buit pel que fa el qui i el com. La resposta a totes dos preguntes condicionarà el disseny de la Transició Energètica a Catalunya què, sense cap mena de dubte ha de ser resultat del debat, però d’un debat per al que no es disposa de temps il·limitat.
En el disseny de la Transició Energètica és crític tenir una idea clara de qui es vol que siguin els actors clau per dur-la a terme, doncs condicionarà una bona part de les decisions, tècniques i polítiques, que s’hauran de prendre.
Una opció és mantenir l’statu quo del negoci energètic tradicional a Espanya, i deixar-ho en mans del mercat, que serà immediatament ocupat per empreses energètiques que crearan un nou oligopoli, acompanyades per grups inversors de tota mena a la cerca d’una rendibilitat estable al llarg del temps.
Parlem, en aquest cas, de grans parcs fotovoltaics i eòlics, posats a llocs on la radiació és màxima, el règims de vent estables i el cost del sòl mínim, que requereixen la disponibilitat de línies de transport per tal d’injectar l’electricitat generada. El desplegament és ràpid i econòmic, i la contribució de cada parc per assolir els objectius de generació renovable és molt important a nivell quantitatiu. Espanya podria assolir els objectius de generació renovable només amb aquest tipus de parcs.
Alternativament, es pot aprofitar l’oportunitat per canviar la lògica del sistema i donar oportunitat a la ciutadania a ocupar el centre del sistema, participant en la propietat de les unitats de generació. Els parcs petits no requereixen de línies de transport per injectar l’electricitat, doncs és connecten a les xarxes de distribució que ja estan desplegades per tot el territori. En aquest cas es requereixen molts parcs per tal d’acumular volums rellevants d’energia, i s’ha de mobilitzar molta ciutadania per disposar del capital mínim necessari per engegar cada un dels projectes.
Un parc fotovoltaic de 3MW (6 hectàrees) a cada municipi de Catalunya, podria substituir les tres centrals nuclears que es tancaran entre 2027 i 2032. Les podrien substituir en potència, però no en energia, doncs les centrals nuclears produeixen les 24 hores del dia. És imprescindible incloure generació eòlica i sistemes d’acumulació per fer la substitució en energia, i aquest és un repte real, amb data al calendari, al que s’ha de fer front.
El territori és divers, i les persones que l’ocupen tenen sensibilitats, interessos i visions de com ha de ser el món, que difereixen.
Les infraestructures, i els canvis en general, solen ser font de debat polític i ciutadà. Si les infraestructures són energètiques, s’han de debatre i fixar tres potes essencials que són el contracte social, la sostenibilitat i la garantia de subministrament.
El contracte social es refereix a l’acceptació ciutadana, que es basa en la transparència per validar la comunió d’objectius i la seva priorització.
Ens segon lloc, com s’ha mencionat, s’ha de parlar de la sostenibilitat de les propostes en tota la seva amplitud, és a dir, sostenibilitat ecològica, social i econòmica, per assegurar que allò que s’implanta serà durador en el temps sense comprometre recursos futurs.
Finalment, la garantia de subministrament, que ens pregunta si volem disposar d’energia sempre que vulguem, sense renunciar a nivells de confort previs. Per contra, s’hauria de plantejar una societat que, un cop fetes totes les accions d’eficiència energètica, accepti certes restriccions pel que fa la disponibilitat d’energia, gràcies a un model social i econòmic que no estigui basat en la satisfacció il·limitada d’unes necessitats que no tinguin en compte la limitació dels recursos.
Dit tot això, en aquest document presentem versions de com fer la transició energètica a Catalunya, amb opcions realistes i executables. Totes elles tenen, evidentment, conseqüències que cal valorar.
Abans però, farem referència als dos models, centralitzat i descentralitzat, de desplegament de les plantes de generació renovable, sigui fotovoltaica o eòlica.
El model tradicional s’ha basat en grans centrals de generació, que injecten l’electricitat a xarxes de transport, gestionades per Red Eléctrica Española, que la porten a llargues distàncies per posar-la a disposició dels distribuïdors d’electricitat, en subestacions transformadores, que la porten a través de les seves xarxes fins als punts de consum, fent la última part del recorregut en baixa tensió.
El recorregut comporta pèrdues d’electricitat, principalment per l’escalfament dels conductors i per transformació a diferents tensions, doncs en cada pas hi ha certa pèrdua. Això vol dir que s’ha d’invertir en centrals de generació amb capacitat per generar més del que es consumeix. D’altra banda, aquestes xarxes representen un cost econòmic que es reparteix a la factura que paguen els consumidors, i un impacte visual important, doncs travessen tot el territori.
Al model distribuït, per contra, l’electricitat es genera en parcs més petits, amb una potència no superior a 5 MW, que requereix una superfície d’unes 8/10 hectàrees, i entrega l’energia a la xarxa de 20 o 25.000V, que és la més habitual al territori, de manera que les pèrdues són menors i l’impacte també doncs no sol ser necessari desplegar més xarxa elèctrica de la que ja existeix.
Aquestes dos opcions comporten altres maneres d’afrontar les inversions, doncs les grans centrals de generació, les que requereixen xarxa de transport, solen dependre de grans inversors, l’únic objectiu dels quals és la rendibilitat econòmica, mentre que els parcs petits, connectats a la xarxa de distribució, s’adeqüen a les necessitats locals, i poden estar oberts a participació ciutadana, doncs els nivells d’inversió són més modestos.
Tot i això, s’ha de tenir en compte la rendibilitat de les inversions, doncs amb generació renovable s’assegura la sostenibilitat ecològica, però és imprescindible assolir la sostenibilitat econòmica, i no dependre de subvencions.
El 26 de gener de 2021 hi va haver una subhasta d’energia renovable, i el preu ha sigut de 24€ per MWh. No s’hi va presentar cap parc petit i, per tant, hem d’entendre que els parcs grans produeixen electricitat amb un cost força inferior a aquests 24€ per MWh, per generar retorn econòmic.
En canvi, un parc petit, que es pugui connectar a la xarxa de distribució, no pot generar electricitat a un preu inferior a 30€ per MWh, per falta d’economies d’escala.
Tots els parcs han de competir als mateixos mercats on es compra i ven electricitat, i es fa evident que els petits competeixen en inferioritat de condicions. Si la ciutadania vol formar part de la propietat d’aquests parcs, és molt important garantir-ne la viabilitat econòmica.
Si els parcs petits no poden acudir a les subhastes, per raó del preu, només els queda el mercat diari i els PPAs. Avui en dia, els PPA tenen un preu mitjà de 35€ per MW a 10 anys. Un PPA (Power Purchase Agreement) es signa entre un parc solar i una comercialitzadora d’electricitat. Si es genera a 30€ per MWh, més els impostos propis del sector, i el preu de venda és de 35€, s’han d’ajustar molt els costos per donar una rendibilitat als inversors, doncs la sensibilitat als components de cost és molt elevada. Per posar un exemple, un import o recàrrec a la generació, del nivell d’1 cèntim per kWh, que equival a 10€ per MWh, fa que el cost per generar sigui superior al preu de venda, de manera que fa inviable aquest perfil de parc fotovoltaic.
El Decret Llei 16/2019 està sent objecte de debat arrel de l’aparició de sol·licituds de grans parcs a Catalunya, doncs és un model que rebutja el territori i les organitzacions que es senten implicades en la preservació del medi ambient.
En tant que Decret Llei, es va tramitar en urgència, i ara es reclama un debat que no va tenir lloc, doncs el tràmit parlamentari que correspon a aquesta figura legal és reduït.
Algunes entitats estan reclamant la derogació del Decret Llei, doncs el veuen com l’element que ha liberalitzat el sector i ha obert la porta als predadors que no tenen en compte els interessos del territori i els seus habitants.
Si es deroga, i es torna a la situació prèvia, regulada pel Decret 147/2009, hi haurà un retorn al passat i a la restricció per executar qualsevol mena de transició energètica a Catalunya.
Els senyors Andreu Mas-Colell i Miquel Puig li donen suport, doncs consideren oportú un model basat en generació renovable fora del territori català.
S’acabaria el debat i l’enfrontament entre territoris, defensors del paisatge, el debat entre sobirania energètica i sobirania alimentària, i la necessària implicació política, que s’ha d’enfrontar a l’oligopoli energètic.
Els lobbys del gas i nuclear poden seguir amb els seus negocis mentre no hi hagi alternatives
La sobirania energètica o, millor dit, la màxima sobirania energètica possible, és allò que permet a un país fer política energètica.
La dependència de tercers, a nivell energètic, condiciona la competitivitat de les empreses i la renda disponible de les famílies, mentre que la dependència energètica ho compromet.
Catalunya no té ni urani ni petroli, però si que té sol i vent.
Aquesta opció comporta la pèrdua d’un volum important d’inversions i d’activitat econòmica en entorns d’alt valor afegit i sostenibles, que tindrien lloc al territori.
Sense sobirania energètica, queda limitada qualsevol altra sobirania, doncs la dependència energètica restringeix el marge de maniobra de qualsevol política econòmica.
La falta de nova generació, i el tancament de les centrals nuclears, dibuixa un escenari en que Catalunya hauria d’augmentar les xarxes de Molt Alta Tensió per importar energia nuclear de França i renovable de la resta d’Espanya.
Permetria mirar endavant, a partir d’un Decret Llei fet per un govern democràtic, que hauria de ser el punt de partida.
La ponència de renovables, creada per aquest RD, hauria de ser l’eina de control de gestió de la implantació de generació renovable, i hauria de liderar el debat amb tots els interlocutors.
La ponència hauria d’aplicar la normativa existent tal i com ho està fent en l’actualitat, però perfilant algunes normes desprès dels necessari debat amb tots les instàncies implicades.
Requereix visió i valentia política.
S’ha de fixar un calendari per al debat, urgent, i garantir l’aplicació d’allò que s’acordi
La transició energètica es farà amb teulades domèstiques, teulades industrials, parcs a zones degradades, molts parcs petits distribuïts per tot el territori, i algun parc gran, com a única via per a assolir un repartiment territorial just i poder assolir els objectius de generació renovable socialment acceptats.
No hi ha una única fórmula que doni satisfacció a tothom i permeti creure que s’assoliran els compromisos internacionals.
La pandèmia s’ha gestionat com una emergència, però la crisi climàtica no s’està afrontant amb la valentia i decisió que requereix.
Aplicar la normativa vigent de forma rigorosa, ja que esta definida per desenvolupar un model de generació renovable distribuït respectuós amb el paisatge.
Analitzar àrees de millora en l’àmbit normatiu i plasmar els criteris per la implantació de renovables al territori sobre sòl no urbanitzable sorgits de la ponència en un document públic.
Emprendre mesures decidides per tal de dirigir el desenvolupament renovable a les grans teulades industrials. Bonificacions fiscals, ajuts, garanties,….
Fer un pla urbanístic sectorial que activi terrenys degradats amb potencial per instal·lar renovables.
Autor: Santi Martínez Farrero. Expert en política energètica i impacte socioeconòmic
Volver al blog
