Fa un any que vaig començar a escriure aquests articles mensuals, i des d’aquell moment han passat moltes coses. Evidentment assumptes greus, com la pandèmia que no ens traiem de sobre, que ens ha fet perdre molts éssers estimats que ens van precedir i ens van ensenyar a respectar i estimar la terra. També tenim noves lleis que pretenen regular l’ús del sòl per a diferents interessos, alguns cops contraposats; els de la pagesia, els de la ramaderia i els que treballem per accelerar la transició energètica convençuts, amb raó o no, que si l’escalfament global guanya la partida no hi haurà ni paisatge que protegir ni pagesia, ni futur.
Però a més d’aquests canvis que han impactat les nostres vides, per a mi hi ha hagut una vivència molt important, fruit d’haver parlat amb més de dos-centes persones, propietàries o arrendadores de terres a totes les comarques de Catalunya, que s’han posat en contacte amb mi per explorar la possibilitat de llogar la totalitat o part de les seves terres, o oferir-me el contacte d’algú de la seva família o algun amic.
He de manifestar el meu agraïment a tothom amb qui he parlat, doncs sempre he après alguna cosa, i m’han ajudat a entendre la realitat del camp català i, per tant, de Catalunya.
Començaré pels hereus que no saben on és el terreny. No hi han anat mai. Ma mare era pagesa al Pallars Jussà, conreant camps petits i orogràficament impossibles, anant a cultivar patates a tres hores de distància, a la muntanya, doncs eren més bones i en parla amb amor i enyorança. Sempre és dolorós parlar amb algú que vol llogar o vendre, per desfer-se d’un terreny que no li diu res a nivell emocional.
A continuació he descobert els murs de pedra seca, que cal respectar, però que són una dificultat extra per al disseny d’un parc solar, però encara es més important haver après que aquests murs serveixen per evitar que l’aigua corri avall i no s’aprofiti al màxim per regar allò que s’hi estigui cultivant. És interessant observar les diferències que es produeixen al llarg de segles en els interessos i tècniques que la humanitat ha aplicat per obtenir recursos de les seves terres. Al seu moment era aprofitar l’aigua mentre que ara, al mateix terreny, pot ben bé ser que la distribució dels murs faci impossible el disseny d’un parc solar que necessita llargues fileres en sentit nord-sud, per posar plaques que tinguin un moviment oscil·latori est-oest. La realitat acostuma a passar-nos la mà per la cara.
En tercer lloc apareixen els purins, que no he arribat a entendre si són un problema o una solució. Entenent la dificultat de viure de la pagesia, tot i les subvencions, moltes famílies han fet o ampliat les seves granges de porcs, especialment des de l’aparició de la pesta porcina a la Xina, que va reduir moltíssim la seva capacitat de producció, cosa que han aprofitat productors d’altres països per incrementar les seves exportacions i beneficis. Es podria dir què, ara per ara, qui té un porc té un tresor, però aquest tresor va acompanyat de les seves dejeccions, purins que contaminen els aqüífers, i que requereixen extensions de terra per abonar. Es paguen preus elevats per terrenys, de compra o de lloguer, per la necessitat que tenen els productors de legalitzar hectàrees on aboquen els purins. Sembla molt com si hi hagués una bombolla a l’entorn del negoci de cria i engreix de porcs, que podria esclatar quan la Xina recuperi la seva capacitat de producció. Si és una bombolla, només falta saber quan esclatarà i a la cara i a cost de qui.
També he vist que alguns dels cultius més rendibles són exportats per a alimentació animal, o per a biocombustibles, sense participar a una xarxa local d’aportació de valor.
Però, afortunadament, també he parlat amb pagesos i pageses joves, i no tan joves, que volen seguir vivint a casa seva, a prop de la seva terra, lluitant de forma intensa per mantenir un estil de vida que, com a societat, no hem de deixar perdre. Qualsevol subvenció que serveixi per a mantenir el camp viu, amb gent que el treballa, canalla jugant a la porta de les cases, escoles rurals, internet, sistemes d’eficiència energètica, tècniques per millorar la qualitat de la producció, i preus justos per tenir una vida digna ha de ser benvinguda.
Tenim, tots plegats, un gran repte al davant, que és el reconeixement de la pagesia com a part indispensable de la nostra societat, i no només com a jardiners del territori. Es diu que el territori és el rostre de la societat, i tenim l’obligació de cuidar-lo. Fa anys que vaig dient que si fóssim una societat avançada subvencionaríem poetes que ens posessin al davant de les nostres contradiccions, i igualment hem de voler pagar, de bon grat, per productes de proximitat i dignificar aquest ofici. No s’hi val a comprar productes produïts lluny i transportats contaminant, perquè siguis més barats, i després queixar-nos de que no queden pagesos.
I ara què?. Doncs ara a seguir treballant per un entorn saludable, uns ingressos dignes i una transició energètica feta amb decisió i consens.
Autor: Santi Martínez Farrero. Director General de KM0 Energy
Article publicat a la revista La Terra, d’Unió de Pagesos
Back to blog